El treball forçat de presoners republicans a la via de la Val de Zafan
Entre 1938 i 1942, més de 2.700 presoners de guerra republicans integrats en cinc batallons de treballadors van ser desplaçats a la línia ferroviària de la Val de Zafan per treballar de manera forçada, com a esclaus del franquisme, en les obres d’obertura del tram entre Alcanyís i Tortosa. Xerta va jugar un rol clau perquè fou lloc d’acantonament i treball d’una part rellevant dels reus.
Els batallons de treballadors (BBTT) eren unitats integrades per excombatents presos de l’Exèrcit Popular de la República, no processats per la via judicial, però classificats com a ‘desafectes’ o ‘afectes dubtosos’ al nou règim dictatorial. A partir de 1940, la seva figura fou substituïda pels batallons disciplinaris de soldats treballadors (BDST). En aquest cas, estaven constituïts per presoners de guerra, excombatents de lleva —amb el servei militar republicà complert— que eren identificats com a ‘desafectes’, a més de desertors de l’exèrcit sollevat. En ambdues situacions, els reclusos eren agrupats en camps de concentració, classificats i distribuïts en les unitats de càstig.
Els primers esclaus del franquisme van treballar a la línia ferroviària en construcció durant la primavera de 1938 (BBTT nº 66 i nº 68), arran la conquesta del marge dret de l’Ebre per part de l’exèrcit rebel. La missió principal era accelerar les obres amb la instal·lació de raïls a la via. A mitjans de juny s’havia completat l’objectiu fins a l’estació de Pinell de Brai (Terra Alta). Al seu torn, a la comarca del Baix Ebre, on els treballs acumulaven un major retard, l’activitat va aturar-se pel foc d’artilleria republicà procedent de la riba esquerra del riu. Durant la batalla de l’Ebre, el traçat fins a Bot facilità l’aprovisionament de material i homes per a l’exèrcit franquista.
A finals de 1938, l’activitat es va reprendre amb renovada mà d’obra forçada. A partir de llavors, les principals tasques foren el balastatge entre Valljunquera i Pinell —treballs que obligaren a obrir pedreres en diversos punts del traçat en condicions d’explotació molt dures—, l’estesa de raïls entre aquest poble de la Terra Alta i Aldover, a més de la reconstrucció d’infraestructura malmesa durant la guerra, com la destrucció d’alguns viaductes
El complex ferroviari de Xerta en construcció, cobert de neu, amb presos al centre de la fotografia. Imatge: Cedida Roger Aviñó.
Document d’un enviament de roba enviat des de Barcelona a l’estació de tren de Tortosa per als presos del BDST nº 18, l’any 1940. Imatge: Arxiu Municipal de Xerta.
Document que certifica l’ocupació d’una nau del poble de Xerta per part del BDST nº 18, l’any 1941. Imatge: Cedida Roger Aviñó.
Anunci d’un partit de futbol del batalló de treballadors de Xerta el maig de 1940 publicat al Diario Español de Tarragona. Imatge: Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona.
Xerta, centre neuràlgic del treball esclau
Amb l’avançament dels treballs riu avall, Xerta es va convertir en centre de comandament i acantonament de mà d’obra. Part del BBTT núm. 69, el BBTT nº 163 i el BDST nº 18 treballaren al poble i el seu entorn fins al 1942. Els magatzems de l’antiga cooperativa situats al costat de la via foren lloc d’allotjament dels presoners. Aigües amunt del nucli urbà, s’instal·laren destacaments temporals a les partides de Les Valls i Xalamera.
En un poble petit com Xerta, la presència d’aquell contingent tan nombrós d’homes no passà inadvertida. A tall d’exemple, l’any 1940 hi havia acantonats al municipi 1.307 treballadors forçats. El treball era dur i perillós, requeria molt esforç físic, sempre a la intempèrie, eren nombrosos els accidents, els presoners tenien poc descans, una mala alimentació, patien càstigs físics, una constant instrucció ideològica i la sensació permanent d’explotació.
L’ajuntament franquista actuà d’enllaç amb altres administracions que reclamaven informació dels reus i, en casos d’emergència, va sol·licitar als comandaments la mà d’obra gratuïta. Així, a l’octubre del mateix any, membres d’un batalló repararien els danys soferts per uns aiguats al poble. En un altre cas, executaren l’obra de reforma de la capella de Sant Zeno al carrer Major.
La llarga estada dels reus facilità relacions amables amb el veïnat, com la creació d’un equip de futbol format per presoners i xertolins, anomenat ‘Batallón de Trabajadores de Cherta’. El conjunt s’enfrontà en partits amistosos amb altres equips ebrencs i fou l’embrió de l’equip de futbol local recuperat després de l’aturada forçada per la Guerra Civil. Un altre vincle rellevant foren diverses relacions sentimentals sorgides entre reclusos i soldats del batalló amb noies del poble
Equip de futbol de Xerta format per presos republicans i nois del poble, l’any 1940. Imatge: Cedida Antoni Cid.
Un nombrós grup del BDST nº 18 al destacament temporal de Les Valls, al nord del nucli urbà de Xerta. Imatge: Col·lecció Arcángel Bedmar.
Els testimonis
Els presoners dels batallons procedien d’arreu de l’Estat espanyol. Entre els catalans hi havia soldats de la lleva del biberó nascuts el 1920. Un d’ells era el barceloní Joan Llarch Roig, combatent a la batalla de l’Ebre i esclau del franquisme en el BBTT nº 69, destinat a la via de la Val de Zafan. Relataria les seves experiències en un llibre pioner sobre aquests contingents de reclusos.
Un grup de presoners del BDST nº 18, al costat de la via a Xerta, amb José Gómez Márquez, el primer per la dreta. Imatge: Col·lecció Arcángel Bedmar.
‘Por la mañana temprano, los soldados de la escolta despertaban con fuertes y broncas voces a los prisioneros. Estos se levantaban del suelo en el que dormían con las mantas extendidas sobre matas de yerbajos secos. Iban saliendo al exterior de las parideras y se alineaban en tres filas para ser contados. Se cubrían con las mismas mantas con las que se habían abrigado durante la noche, protegiéndose del frío y del viento que soplaba por la mañana. Aún antes de comenzar la jornada de trabajo diario, tenían aspecto fatigado. Los párpados pegados y el gesto malhumorado, en todos sus ademanes se reflejaba la rutina y la forzada resignación a lo inevitable, la indiferencia, y un triste estoicismo ante el infortunio de su vida cotidiana. Después de ser contados, sin haberse lavado la cara ni las manos, ya que el agua estaba lejos de donde dormían, en una charca maloliente, se restregaban el rostro con las palmas de las manos y después de prender fuego al cigarrillo aquellos que tenían tabaco, emprendían la marcha formando pelotón, camino de la cantera. Hasta que había oscurecido no regresaban al grupo de casonas abandonadas y perdidas en la gran llanura, en las que tenían que dormir’
Fragment del llibre Batallón de trabajadores, de Joan Llarch (1978), editat per Plaza & Janés. Relata la rutina diària a la pedrera per extreure balast a Puigmoreno (Alcanyís) a finals de 1938.
“En el Batallón Disciplinario de Soldados Trabajadores de Cherta, donde se encontraba recluido Cristóbal Carrier Díaz, vecino de Santa Cruz, el sargento les recordaba a los presos que ‘los rojos eran unos hijos sin padre’. En el mismo batallón, José Gómez Márquez, recuerda que cada vez que venía un sacerdote a impartir la misa debían llevarlo y traerlo por las vías del tren en un carromato arrastrado por los propios reclusos. Uno de los castigos (del sargento del batallón) era obligar a los reclusos a correr con sacos llenos de tierra atados a la espalda. Después, en una habitación privada, acompañado por dos vigilantes, los flagelaba con un vergajo”.
Fragment del llibre Los puños y las pistolas. La represión en Montilla (1936-1944), de Arcángel Bedmar (2019), en què dos presoners cordovesos del BDST nº 18 recorden el seu pas per Xerta
Un grup de presoners republicans entorn de Xerta en tasques de balastatge de la via. Imatge: Cedida Antoni Cid.
La línia ferroviària
Després de quatre anys explotant mà d’obra forçada a la via fèrria, el 10 de setembre de 1941, coincidint amb les Festes de la Cinta de Tortosa, es va organitzar el viatge inaugural del nou tram entre Bot i Tortosa. Pocs mesos abans, a l’abril, el ministre d’Obres Públiques, Alfonso Peña, havia presidit una visita pel nou recorregut. Al seu pas per Xerta, relata la crònica de La Vanguardia Española, «el batallón de trabajadores número 18 rindió honores al ministro hallándose en la estación gran cantidad de público, que le vitoreó». El tram ebrenc va estar en servei 31 anys fins al seu tancament definitiu el 1973. La primera pedra de la via ferroviària s’havia col·locat el 1882 a la Puebla de Híjar, inici del trajecte. L’últim tram projectat, de Tortosa a la Ràpita, no es va posar mai en servei.
Amb la col·laboració del Departament de Justícia